El numero de Dunbar, a voltes amb les dimensions dels grups humans.

Numero de Dunbar

Si al post Individu, comunitat, massa. miràvem de caracteritzar en forma de síntesi visual l’individu i els seus entorns grupals, Dunbar ens ve a donar una clau explicativa en termes de numero d’individus que poden composar un grup amb potencial per a establir relacions estables entre ells.

Es de suposar que quan més depassem aquest numero en un grup humà, més degradades seran les relacions entre els components i major el numero de conflictes grupals.

Dunbar’s number is a suggested cognitive limit to the number of people with whom one can maintain stable social relationships. These are relationships in which an individual knows who each person is and how each person relates to every other person.[1][2][3][4][5][6] This number was first proposed in the 1990s by British anthropologist Robin Dunbar, who found a correlation between primate brain size and average social group size.[7] By using the average human brain size and extrapolating from the results of primates, he proposed that humans can comfortably maintain only 150 stable relationships.[8] Proponents assert that numbers larger than this generally require more restrictive rules, laws, and enforced norms to maintain a stable, cohesive group. It has been proposed to lie between 100 and 250, with a commonly used value of 150.[9][10] Dunbar’s number states the number of people one knows and keeps social contact with, and it does not include the number of people known personally with a ceased social relationship, nor people just generally known with a lack of persistent social relationship, a number which might be much higher and likely depends on long-term memory size.

Dunbar theorized that “this limit is a direct function of relative neocortex size, and that this in turn limits group size … the limit imposed by neocortical processing capacity is simply on the number of individuals with whom a stable inter-personal relationship can be maintained.” On the periphery, the number also includes past colleagues, such as high school friends, with whom a person would want to reacquaint himself if they met again.[11]

https://en.wikipedia.org/wiki/Dunbar%27s_number

 

Un pensament sobre “El numero de Dunbar, a voltes amb les dimensions dels grups humans.

  1. La quantitat i la qualitat estan estretament vinculades, la una afavoreix o repercuteix en l’ altra o la demanda de qualitat ja porta la definició d’ un límit de creixement. Això resa tant per les coses, (el planeta te recursos materials limitats), com pels habitants (unes especies regulen el creixement d’ unes altres sent l ‘especie humana l’ excepció que segueix una quantificació exponencial). Hi ha nombres màgics i altres que poden posar en perill l’ harmonia coexistencial. Depèn del que calgui fer cal més o menys recursos de força animal inclosa la humana. La vida tribal prehistòrica no requeria de massa gent, potser un parell de centenes de persones. Una quantitat de gent que podia desplaçar-se amb facilitats. Els pobles indígenes de Nordamèrica que depenien de al cacera del búfal tampoc eren nombrosos.
    La quantitat sempre implica l’ augment de variables tot i les conductes mimetitzades (i/o estandarditzades). “A més gent, mes problemes” – se sent dir -, però menys gent no significa més concòrdia (d’ haver -la el 50% o mes de parelles no es separarien). Hi ha números màgics: el 3 que ve a posar la disparitat al 2, el 7, el 13 i el 17 i el 21 que la continuen mantenint. La cabalística en parla. En les relacions psico – socials a partir d’ un cert nombre el sentiment de massificació espitjar a l’ escapada del grup tot i que es continuï sent part com membre.
    La limitació numèrica dels habitants ve directament regulada per la limitació de l’ espai i dels recursos. Això es reorrent a totes les especies animals. A partir d’ un cert nombre es produeixen particions o separacions.
    La humanitat es l’ espècie que continua suportant un índex de gregarisme més enllà de les seves necessitats tan en la demanda particular i individual com en la demanda societària. L’ existència humana ha esdevingut en una li-lògica sistemàtica fins i tot reconeguda pels mànagers del capitalisme que tan li deuen a les masses consumistes la seva plutocràcia. Tornar a un revival del tribalisme o de petites comunitats autogestionàries pot ser l’alternativa pels mes avantguardistes i agosarat dissenys models de vida a petita escala de dotzenes i centenars que son impensables fer-ho a gram escala de centenars de miolers o milions.
    La condició numèrica veïnal es aquella que permet integrar en la memòria visual i nominal a tot un col·lectiu de pèrsones de totes les edats compartint un territori. No crec que a priori es pugui parlar d’ una xifra aproximada, molt menys exacta. Cada cultura i dinàmica podrà decidir la seva. El que sí es important per la qualitat de vida en una comunitat es que els nouvinguts siguin assumits per la totalitat dels que ja hi estan, per consens unànime, criteri aquest prou complicat ja que dins dels nouvinguts també estan els neonats. Decidir per majories la incorporació de nous membres comunitaris significa posar el rellotge dels conflictes a posteriori.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s