Insurrectes contra el sistema mètric decimal.

CaptureCapture

Un dels trets distintius de la civilització és la mesura de les coses, mesura de superfícies, de volums, de pesos, del temps… L’aparició de la “necessitat” de mesurar està lligada amb l’aparició de la propietat privada, dels impostos i de les rendes dels grans propietaris (i més endavant dels salaris).

S’havien de fer censos de terra, avaluar produccions i calcular-ne la part del poder (del rei, del sacerdot o de l’amo). Establir un calendari més enllà de la vivència dels canvis de la natura, un calendari que finalment era un calendari fiscal, o un calendari de llevas de soldats, un calendari de dominació a través de la religió…

Els primers interessats en la regulació van ser els detentadors del poder polític, econòmic, militar i religiós, ells donaven una explicació mitològica interessada a l’origen de la mesura i eren els qui guardaven els “patrons”, així l’estat d’Israel guardava els patrons al temple de Jerusalem (en mans dels sacerdots) i el romans al Capitoli (en mans dels senadors).
Quan un poble era conquerit les seves mesures eren anul·lades i havien d’adoptar les del conqueridor. Una de les primeres tasques dels imperis era la unificació de les mesures… des de Alexandre el Gran, Carlemany, Alfons X de Castella (el savi?) fins els emperadors espanyols i els il·lustrats metrificadors del XIX.

Actualment la darrera imposició de la unificació de les mesures de superfície de la terra ha anat lligada a la subvenció, l’ús (no tan residual com es podia pensar) de sistemes de mesura “no mètrics” a patit un cop molt fort a partir de les subvencions a la agricultura de la UE, els ajuts (i sobretot els formularis) obligaven a recalcular les quarteres de terra(o fanegues, o canes, o cuerdas…) a hectàrees… la UE ha culminat el procés que varen començar els governs liberals del segle XIX.

Tota aquesta normalització de les mesures anava acompanyada d’una normalització de les monedes, establir el sistema decimal en els diners permet homogeneïtzar el mercat, les monedes supraestatals permeten que aquesta homogeneïtzació avanci un pas més.

Falsificar pesos, longituds, contrasts… moneda era, sovint, castigat amb pena de mort, es considerava l’atemptat més greu possible contra l’estat (el rei) i contra Deu (la propietat).

El tema de la mesura apareix sovint als còdex més antics, els de Sumer i de Babilònia i a la Bíblia (el llibre infame). Mesurar és controlar i l’estat, l’església i els propietaris necessitaven mesurar per consolidar el seu control.

Així com que la mesura es confon amb l’estat (l’estat a més de monopoli de la violència és també monopoli de la mesura), sovint es buscaven relacions entre els símbols del poder, el rei, i les unitats de mesura. S’afirma que Lluis XIV de França va fixar la longitud del peu en la longitud del “seu” peu… una mica més recargolat deuria ser en George III d’Anglaterra que, diuen (és de suposar que burlant-se), que va fixar la mesura de volum del galó, segons el volum del seu orinal (galó imperial 4,55 litres) i que va també va crear un galó secundari (l’actual galó USA, anteriorment galó del vi, 3,79 litres) amb el volum de l’orinal de la reina…. sembla doncs que el rei necessitava gairebé un litre més que la reina per a les seves necessitats.
RESISTÈNCIES DEL POBLE MENUT.

Hi ha tot un corrent de resistència, contra la normalització, contra la unificació i centralització de les relacions. Per exemple les nostres mares encara mesuraven la roba a pams i els ingredients “cars” dels guisats a “pessics” (o a mig “pessic”), molts pintors i paletes feien (i algun encara fa) els pressupostos mesurant a passos…

Utilitzar el cos humà com patró va en contra dels sacrosants patrons guardats als temples, als palaus, a la casa de l’amo i a l’oficina del recaptador. L’ús del patró humà (dit, polsada, ma, pam, colze….) fa necessari un acord entre parts, sense mediació de l’estat i de la església (els cossos no tenen pams, ni peus, ni colzes iguals), és per tant un acte d’autonomia entre dos actors i per tant perillosament subversiu… no fa molts anys jo he vist comprar i vendre en un mercat de poble a Teruel, usant unes pedres comuns com a pes, pedres amb un valor de pes consensuat entre venedors i compradors… quin IVA es pot aplicar a una pedra blanca de bledes?.

La mesura de la terra es va resistir molt anys a la normalització estatal… i de fet encara queden molts papers i es fan molts tractes amb els sistemes antics.

Hi ha mesures de la terra de conreu que no depenen exactament de la superfície, sinó de la producció. Així, a muntanya, un cabaió era una unitat de producció de fenc i de superfície, i aquesta producció depèn del sòl, del pendent, de l’aigua, de la orientació (solana o obaga), un cabaió de terra tenia superfícies diferents segons els llocs on es situava i havia de ser la necessària per produir un cabaió de garbes (al voltant de 10 garbes, segons el lloc), un cabaió de garbes era una pila feta amb les garbes amb l’espiga cap amunt i cobertes amb una garba horitzontal.

Les mesures eren diferents per el secà o per el regadiu, fins i tot per el tipus de conreu… algunes es mesuraven en treball, per exemple els jornals, altres per la quantitat de llavor com la quartera, pel nombre d’arbres o de ceps… com més valuosa era la terra més precisa es feia la mesura.

Naturalment totes aquestes coses indignaven a “propietaris cobradors rendes” i a “recaptadors d’impostos”, “senyors exercint privilegis”… però el fet és que s’han mantingut fins ara mateix (encara que segurament ja estan moribundes).

La tradició popular diu que Caín (l’agricultor), desprès de matar a Abel (el ramader), va inventar les mesures i va començar a conrear camps dividits i a instaurar la herència. Caín és el dolent per l’església, però la tradició popular aprofita i el fa inventor de totes les coses dolentes que pot, de fet el fa inventor de la propietat privada (camps de conreu separats), a més de la mesura de la terra. D’aquesta manera els pobres podien abominar de la propietat com invent de Caín relativament protegits per la “Història Sagrada”. La historia dels orinals reials, és també una burla de la sacralitat dels patrons i de la seva imposició per part de l’estat.

La resistència ha estat casi sempre passiva, així a França, pionera de l’homogeneïtzació i “inventors” dels sistema mètric decimal (SMD) van tardar 42 anys en poder-lo imposar, des de el 18 de germinal de l’any III (7 d’abril de 1795), data en que es va publicar l’adopció del SMD, fins la instauració definitiva  el 14 de juliol de 1837.

El mateix va passar a Espanya, on el 1801 Carles IV va voler unificar les mesures oficialitzant les tradicionals castellanes i la “bara de Burgos”, amb un resultat molt pobre que va acabar amb la seva substitució per el SMD. Per això l’ample de via “ibèric” és de 6 peus castellans (1.672mm), encara que l’únic ferrocarril que l’usa en la actualitat és la Linia 1 del metro de Barcelona, l’ample ibèric, per algun motiu, es va escurçar 4mm.

Es pot llegir més a http://negreverd.blogspot.com.es/2014/10/insurrectes-contra-la-llei-de-la.html

The Host of Seraphim, Dead can dance.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s