Nosaltres som el capitalisme

Nosaltres produïm i/o consumim els béns i serveis del mercat i l’estat capitalista, nosaltres sustentem i fonamentem el capitalisme, NOSALTRES SOM EL CAPITALISME.

Malgrat ideològicament ens considerem anticapitalistes i dediquem algunes hores del nostre temps lliure a lluitar contra el capitalisme, a efectes pràctics en la major part del nostre temps som capitalistes. No importa si algun dia fem una vaga general i alguna nit sortim a cremar caixers; mentre el dia següent tornem a treballar dins del sistema o a utilitzar els seus diners per satisfer les nostres necessitats, estarem posant més energia en sustentar el capital que no pas destruir-lo.

No podem ser capitalistes i al mateix temps lluitar contra el capitalisme amb alguna possibilitat d’èxit. Això és molt paradoxal—per no dir HIPÒCRITA—i a més a més… no funciona.

No podem enfonsar el vaixell Capitalisme des de dins seu sense risc a morir ofegades amb ell. Necessitem construir les nostres pròpies barques per tal que puguem abandonar, enfonsar i sobreviure el Capitalisme.

Com més gent abandonem el vaixell, menys tripulants estaran al seu servei i més difícil li serà mantenir la marxa, fins acabar a la deriva xocant contra un escull.

Des de les nostres barques podem obrir forats al buc per tal d’ajudar a enfonsar el Capitalisme sense perill d’ofegar-nos.

Perdoneu per la redundància d’una obvietat tan gran, però és útil per deixar-ho ben clar: de la mateixa manera que els nazis no podien acabar amb el nazisme, els franquistes no podien acabar amb el franquisme i els masclistes no poden acabar amb el masclisme…, els capitalistes no podem acabar amb el capitalisme.

Totes les emancipacions humanes sempre han estat dutes a terme per persones que refusen seguir exercint el seu rol en el sistema d’opressió (ja sigui com a oprimides o opressores) o bé per persones que des de fora el sistema d’opressió alliberen a les que en formen part.

Des de dins el vaixell Capitalisme podem lluitar perquè la vida hi sigui més còmode, més suportable. Així doncs, podem  lluitar contra les retallades, contra els desnonaments i contra els acomiadaments, com si volguéssim tornar enrere, a abans de la crisi, a l’època daurada del creixement econòmic i l’estat del benestar capitalista. Aquestes lluites ens poden semblar molt nobles, però no ataquen a l’arrel de la problemàtica que pretenen combatre —el Capitalisme— sinó que procuren fer la vida més còmode i més suportable dins del Capitalisme. No ens ofereixen eines per viure al marge del sistema i així poder emancipar-nos’en; no promouen l’autonomia dels individus i les seves comunitats sinó que els mantenen en la seva dependència del mercat i l’estat. Són lluites assistencialistes emmarcades dins el Capitalisme i per tant no poden oferir una via per sortir-ne, compleixen la seva funció en la perpetuació del mateix: serveixen com a vàlvules de pressió per alleugerir la ràbia i el descontent que cada cop sent més gent en aquest context de crisi inexorable; actuen com un diazepam per ajustar la rebel·lia a uns límits acceptables pel sistema.

Un gran error que arrosseguem bona part dels moviments socials “anticapitalistes” és seguir creient amb un ideal utòpic de societat no capitalista que disposa de totes les comoditats i luxes que ens ofereix l’industrialisme i que al mateix temps és respectuós amb el medi i els països del 3r món. Rarament és qüestionat l’industrialisme, sinó únicament la seva irrespectuosa forma actual, sota la creença que tan bon punt haguem vençut el capitalisme i el poble tinguem el poder, ja farem que el nostre modus vivendi industrialista sigui sostenible i respectuós amb tots els pobles del planeta.

Entenem que l’industrialisme no és ni pot ser sostenible ni respectuós, ja sigui a nivell social o mediambiental. L’industrialisme es fonamenta en la disponibilitat d’un gran excedent energètic —ja sigui provinent dels combustibles fòssils i/o de l’explotació humana— i en una explotació dels recursos naturals extremadament malbaratadora, destructiva i contaminant. Així doncs, creiem que és una problemàtica a superar tan important com el capitalisme, el feixisme o el patriarcat. Aquí no podem culpar als “de dalt”: nosaltres com a consumidors d’energia nuclear, coltan i aliments produïts industrialment, estem actuant de forma activa i directa a favor d’aquest sistema ecocida.

En aquest sistema on tot es troba interconnectat globalment, també nosaltres som partícips de totes les injustícies, destrucció i misèria que genera arreu del món. No ens podem creure millors, no podem desresponsabilitzar-nos del nostre rol en el funcionament del sistema i adjudicar la culpa de tots els mals a aquells qui ostenten el poder. Els més poderosos marquen les regles del joc i els de més avall les seguim dòcilment. Ningú està forçat a seguir les seves regles per sobreviure a aquí Occident. Podem marcar unes noves regles i jugar a altres jocs aquí i ara. L’habitual negació i menyspreu—inclòs en els cercles més activistes—a construir alternatives de subsistència com a estratègia de transformació social reforça el capitalisme fent-lo encara més inexpugnable.

El capitalisme és un sistema piramidal, totes les peces que conformen la piràmide som el capitalisme, som totes igual de importants per al seu funcionament, tant les de dalt com les de baix (el sistema no es sostindria sense les peces de la seva base). Així doncs, si pretenem superar-lo no podem “combatre’l”—tal i com expressem en les nostres combatives consignes—ja que això significaria lluitar contra nosaltres mateixes i la gent que ens envolta (!). No es tracta de lluitar contra el sistema sinó d’abandonar-lo, ajudant-nos a obrir el camí per sortir-ne i seguir eixamplant aquest camí perquè cada cop més gent pugui fer-ho. Aquest camí ens condueix cap a fora de les ciutats, allà on encara és possible autogestionar les nostres vides. No és fàcil fer el primer pas, masses pors i addiccions ens retenen al punt de sortida. Menys fàcil és fer-nos fortes per mantenir el camí obert i facilitar que més gent el prengui. La proposta no sembla especialment atractiva, però el capitalisme ho és menys. Ara per ara no tenim pressa, cadascú pot anar al seu ritme i fent les pauses que facin falta, però sense acomodar-nos massa en un punt determinat ni fer-nos enrere. El suport mutu és el nostre vehicle, la llibertat i la consciència les nostres guies.

.-Véns?

Comissió de Difusió i Propaganda de les Trobades de Repoblament Rural. 

Anuncis

3 pensaments sobre “Nosaltres som el capitalisme

  1. El text diu: “Els més poderosos marquen les regles del joc i els de més avall les seguim dòcilment. Ningú està forçat a seguir les seves regles per sobreviure a aquí Occident. Podem marcar unes noves regles i jugar a altres jocs aquí i ara.”
    Qui escriu això no te en compte que estem subjectes a la relació capital treball i que és contra aquesta relació contra la que lluitem i a la que estem subjectades, no perquè vulguem sinó perquè em estat desprovistes -durant segles de expoli i repressió- dels nostres medis de vida o de la possibilitat de dispossar-ne’n…vendre la nostra força de treball no és una opciò per a moltes de nosaltres, és l’única opció, i això pot ser miserable -per això ho combatim- però és, i el fet de mirar a una altra banda no ho elimina.
    I segueixem: “L’habitual negació i menyspreu—inclòs en els cercles més activistes—a construir alternatives de subsistència com a estratègia de transformació social reforça el capitalisme fent-lo encara més inexpugnable.”
    HI haurà gent estúpida que pot pensar que sense tenir formes de fer nostres podríem acabar amb el capitalisme, però tansols és una part -repeteixo, estúpida- però la dicotomia construcció/destrucció és falsa ja que la destrucció de les relacions que ens precedeixen no alvira -de per se- un horitzó emancipatori sinó que assajant altres formes de fer és on podem pensar -materialment- que existeix superació del capitalisme i quins límits tenim en la convivència d’ambdós modes relacionals…repeteixo: la dicotomia és falsa i perversa.

    Companys, potser sense adonar-vos esteu fent un joc retòric amb la idea de que, si bé totes formem part del capitalisme, no totes som capitalistes; de la mateixa forma que l’esclavatge contempla en la seva mateixa naturalesa tan a esclaus com a amos -i lliga a ambdós- no els lliga per igual…el que vindria a dir que no és igual de facil la dessubjecció d’una persona treballadora de la relació capital-treball que la dessubjecció a aquesta relació d’un o una burgesa que opta per deixar de ser-ho (és a dir, deixar d’explotar)…el o la treballadora no podem deixar de ser explotades per molt que ho desitji., voilà: subjecte ve de sujecció!)

    recomano els textos apareguts a ruptura sobre classes socials, la revista “cuadernos de la negación” que conté l’article proletaria..qué? i l’aricle recentment aparegut a la revista Terra cremada titulat “Autogestió de la Misèria o misèries de l’autogestió”.

    Tanmateix s’agraeix que hi hagin reflexion al voltant de com superar/destruir el capitalisme.

    Gràcies.

    Pau

  2. quan dius: “estem subjectes a la relació capital treball i que és contra aquesta relació contra la que lluitem i a la que estem subjectades, no perquè vulguem sinó perquè em estat desprovistes -durant segles de expoli i repressió- dels nostres medis de vida o de la possibilitat de dispossar-ne’n…vendre la nostra força de treball no és una opciò per a moltes de nosaltres, és l’única opció, i això pot ser miserable -per això ho combatim- però és, i el fet de mirar a una altra banda no ho elimina.”
    estas negant tota possibilitat d’autogestió? i els projectes de repoblament que estan incrementant dia rera dia la seva capacitat d’autogestió? són mers miratges? Estàs dient que repoblar el camp i autogestionar-se les pròpies necessitats no es pot plantejar com a opció? perquè no?
    i quan dius: “no és igual de facil la dessubjecció d’una persona treballadora de la relació capital-treball que la dessubjecció a aquesta relació d’un o una burgesa que opta per deixar de ser-ho (és a dir, deixar d’explotar)…”
    doncs jo no crec que un explotador ho tingui més fàcil que un explotat a l’hora de refusar el seu rol en el sistema d’opressió. Ep! Alerta!! sóc conscient que refusar el rol d’explotador per passar a ser explotat és molt fàcil i que passar de ser explotat a explotador molt i molt difícil, però jo no estic parlant d’això, estic parlant de sortir totalment d’aquest sistema d’opressió i construir uns nous mitjans de subsistència.
    Gràcies pels teus comentaris!! són molt d’agraïr les crítiques fonamentades!
    Na Pai

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s