Manual de convivència en comunitat per a principiants

La convivència en comunitat… ÉS POSSIBLE!

Manual de principis bàsics per a una conviència saludable en comunitat.

La convivència en comunitat és una activitat d’alt risc, no ho provis a casa teva sense la presència d’algun adult i abans haver-te llegit aquest manual pels més intrèpids!

La principal dificultat que ens trobem en les comunitats rurals no és pas la nostra ineptitud per les feines del camp, sinó la convivència en comunitat. Els projectes no moren perquè l’hort no funcioni sinó degut a conflictes relacionals que acaben fent que cadascú se’n vagi per la seva banda.

El cert és que a la majoria de nosaltres no ens han ensenyat mai a conviure en comunitat. Hem après a conviure respectant una jerarquia familiar, o ignorant-nos com els hostes d’un hotel entre ells. Però quan pretenem conviure entre iguals, sense cap autoritat i de forma cooperativa, la cosa es complica força. Fins ara teníem unes regles molt clares per superar els conflictes, ja sigui exercint l’autoritat o el seu revers, la submissió; però en aquest nou context no sabem com actuar. I per més inri, la convivència comunitària significa multiplicar el potencial de conflictes per tantes persones com convisquin. Però no us espanteu abans d’hora, primer que tot caldria canviar la nostra negativa concepció dels conflictes. Els conflictes no són una lacra que calgui evitar a tota costa, els hauriem de concebre positivament, ja que és gràcies a ells que aprenem i creixem. Amb cada nou conflicte ens hauríem d’il·lusionar davant l’oportunitat de tenir un nou repte per superar.

Cada conflicte que abordem i resolem és un aprenentatge que ens evitarà molts futurs conflictes.

Exemple: et molesta moltíssim que algú es mengi les galetes que has portat tu (però quan tu et menges coses que porten els altres no et molesta gens!). La solució puntual és acceptar que la culpa era teva per haver deixat les galetes a la vista i el pròxim cop amagar-les en algun lloc. A la llarga, la millor solució és prendre consciència que tothom aporta coses al comú i que és molt més gratificant compartir les galetes que no pas menjar-te’les tu sol i d’amagat per no ser titllat d’egoista. Així doncs, quan hagis après a compartir els aliments, mai més et tornaràs a trobar amb aquest tipus de conflicte.

Què és un conflicte i com es supera?

Un conflicte és una situació en la qual es produeix un xoc d’interessos entre dos individus o més, resultant una de les parts o totes dues damnificades. Per superar-lo, el primer pas és que la part o parts damnificades ho comuniquin a l’altra part. En aquesta comunicació es pot fer una pluja de idees sobre formes de solucionar el conflicte de forma que tothom hi surti guanyant i s’escull la més òptima. Si no es troba una resolució beneficiosa per tothom, el més just és que cada part en el conflicte cedeixi per arribar a un punt mig. Típic exemple: no ens posem d’acord en el nivell d’ordre i neteja dels espais comuns. Solució: hauríem de trobar el punt mig entre tothom, de manera que els més marranos es civilitzin una mica i els més tiquis miquis amb l’ordre i la higiène es relaxin una mica.

Vivint sols o en parella, ens evitem molts conflictes, però no els superem, únicament els defugim i, per tant, ens perdem moltes possibilitats d’aprendre i créixer personal i col·lectivament. En l’àmbit urbà, quan tenim un conflicte gros amb algú, tendim a tallar la relació amb aquesta persona i ens quedem tan amples ja que és molt fàcil reemplaçar-la per algú altre enmig de la desmesurada aglomeració humana que és la ciutat. En canvi, en l’estreta convivència en una comunitat rural no ens podem permetre el luxe de no parlar-nos amb algú, ja que aquest algú ni és reemplaçable ni podem ignorar-lo. Així doncs, ens veiem forçades a resoldre el conflicte; evadir-lo no és una opció a considerar.

Aprendre a conviure en comunitat requereix molt de temps i molta pràctica. És molt probable que la nostra primera experiència en comunitat resulti fracassada, però val la pena no tirar la tovallola i tornar-ho a intentar. Molts projectes de vida en parella també fracassen i no per això la gent deixa de creure amb la monogàmia! Ans al contrari, tornen a provar-ho amb noves parelles, cercant incansablement la parella ideal.

Si bé no existeix la parella ideal, tampoc existeix el grup ideal; podem trobar gent amb més o menys afinitat, però malgrat trobem un grup totalment afí, els conflictes apereixeran igualment. Conviure de forma saludable requereix un procés d’aprenentatge, així doncs, l’únic requisit indispensable és que tothom en el grup estigui totalment obert i disposat a aprendre i créixer per anar superant els conflictes. Això significa fer un treball personal que implica canviar-se a un mateix, i no tothom hi està obert o disposat. Es pot conviure un temps amb les persones que no hi estan obertes ni disposades, però a la llarga és insostenible perquè ostenten una posició de poder i privilegi totalment injusta en la resolució dels conflictes. Per superar un conflicte cadascuna de les parts implicades hauria de posar-hi de la seva part, però amb aquest tipus de persones no és possible, ja que se’n renten les mans amb excuses del tipus “jo és que sóc així i no puc fer-hi més”. Això implica que les altres persones s’han d’adaptar a elles, mentre que elles no mouen ni un dit. Així doncs, és lògic que la gent s’acabi cansant d’elles.

Hi ha una dita que diu “sigues molt exigent a l’hora d’escollir amb qui vols conviure… o després hauràs de ser molt tolerant!”.

Si fóssim éssers completament racionals, tota convivència aniria com una seda, però el cert és que sóm éssers molt emocionals (tant si se’ns nota per fora com si no) i per això constantment ens trobem amb respostes emocionals que ens enfronten irracionalment.

A continuació passem a desglossar les principals problemàtiques i les seves causes que planteja la convivència en comunitat, així com algunes possibles solucions.

1. CREANT CONFIANÇA

La confiança és la base de la comunitat. La popular dita “massa confiança fa pudor” és certa literalment, ja que quan hi ha molta confiança tendim a no aguantar-nos els pets. Però d’acord amb el seu ús metafòric habitual, és completament falsa: com més confiança, més fàcil és comunicar-ho tot, sense haver-nos de reprimir o guardar-nos res, i així les nostres relacions estan més airejades i fan més bona olor.

En una convivència, la confiança hauria de ser TOTAL i ABSOLUTA: la confiança significa sinceritat i transperència total, és l’absència de tabús, quan no tenim necessitat d’amagar-nos res. La confiança no és casual, no estem acostumats a relacionar-nos amb plena confiança, per això ens l’hem de treballar, creant dinàmiques que ens ajudin a construir-la. Al principi ens semblarà molt forçat, però a mesura que ens hi habituem, l’anirem naturalitzant.

El problema bàsic de la manca de confiança és que no sabem dir-nos les coses bones ni les dolentes.

Quan algú fa alguna cosa que ens fereix, ens ofen, ens molesta o ens fa sentir malament, ens costa molt comunicar-li’ho. Això pot ser per diverses raons:

1.Perquè creiem que no ens entendrà i que s’enfadarà amb nosaltres o es deteriorarà la nostra relació.

2. Perquè ens fa vergonya explicar què ens ha molestat si l’altre ho considera una ximpleria mentre que per nosaltres pot ser una cosa molt important.

3. Perquè emocionalment estem massa enrabiats o dolguts pel que ens ha fet, i automàticament canalitzem la nostra ràbia cap a ell, de manera que si parlem amb ell podria resultar violent i per això preferim no veure’l.

4. Perquè ens sembla que l’altre no es mostra disposat a escoltar o ser comprensiu. Pressuposem que no servirà de res parlar amb ell.

5. Perquè no trobem el moment idoni per dir-li’ho, no volem trencar l’ambient de bon rotllo, o esperem a trobar-nos sols amb l’altre persona. No podem esperar a què arribi el moment idoni, perquè pot ser que no arribi. Aquesta espera normalment és una excusa per autoenganyar-nos i no haver d’afrontar el conflicte.

6. Perquè senzillament esperem que sigui l’altre que faci el primer pas i ens vingui a buscar per demanar-nos perdó, ja que pressuposem que l’altre és perfectament conscient de que ens va ferir.

No importa quina sigui la justificació, totes són igual de dolentes, el que és important és establir un diàleg el més aviat possible per tal de comunicar-nos allò que ens ha ferit i intentar resoldre el conflicte de forma que aquest no pugui créixer. A vegades estem massa encesos per comunicar-ho immediatament; en aquests casos val pena esperar que se’ns passi la fúria—desfogant-nos sortint a córrer, colpejant un sac de boxa o anant a l’habitació del costat a vociferar. Tan bon punt tornem a estar relaxats podem intentar reflexionar racionalment sobre el què ha passat, perquè ens hem sentit ferides, intentar entendre perquè l’altre ha actuat així, intentar veure amb què ens hem pogut equivocar nosaltres i pensar solucions perquè no torni a passar (això és fàcil de dir però difícil de dur a terme ja que tendim a optar per la comoditat de donar totes les culpes a l’altre i així no hem de questionar-nos ni canviar res de la nostra conducta). Després de la reflexió hauríem d’estar preparades per comunicar serenament a l’altre allò que ens ha ferit, com ens hem sentit i proposar-li una solució perquè no es repeteixi allò succeit. És molt important cuidar les formes i el to de veu que utilitzem per tal de no ofendre o violentar a l’altre. Per exemple, enlloc d’atacar a l’altre dient “ets un guarro”, podem exposar-li com ens sentim: “quan deixes un plat brut em fas sentir malament perquè considero injust que la resta rentem els plats i tu no”.

El problema és que normalment esquivem el conflicte sense solucionar-lo i per tant, ens el tornarem a trobar més endavant i llavors haurà crescut i serà cada cop més difícil de solucionar. Quan algú ens molesta o ens ofèn, la primera reacció és donar-li tota la culpa, i aquí comença el conflicte. Per solucionar el conflicte hauríem de parlar amb la persona que ens ha molestat o ofès el més aviat possible, però no ens atrevim a fer-ho degut a les raons ja exposades. Com que necessitem alliberar la tensió acumulada, optem per la opció més fàcil de defogar-nos amb amb algú amb qui tenim més confiança malparlant de la persona que ens ha incordiat. D’aquesta manera no solucionem el conflicte tan sols l’esquivem de forma que més endavant ens el tornarem a trobar i possiblement haurà crescut i serà més difícil de solucionar. Per tant, una bona norma per a la bona convivència seria prohibir-nos parlar malament d’algú a la seva esquena, així ens forçaríem a parlar amb la persona que ens ha molestat en primer lloc.

Fora positiu entendre que en cada relació entre dos persones hi entren en joc tres subjectes: jo, tu i la relació. Quan apareix un conflicte és un indicatiu de que alguna cosa no funciona en la relació, no és problema de l’altre. Cadascú és com és i hauríem d’apendre a respectar-nos tal com som. Les persones canvien i les relacions també, si la relació deixa de funcionar perquè l’altra persona ha canviat, no el podem culpar i encara menys pressionar-lo perquè torni a ser com abans.

El que passa quan no comuniques allò que t’ha molestat o ferit, a la persona en qüestió és que no tens possibilitat de sentir la seva versió dels fets (està demostrat que en la major part dels casos ni tan sols és conscient de que et va ferir!). I com que no tenim la seva versió ens quedem amb la meitat de la pel·licula i l’altra meitat… ens la inventem! Començem a pensar que si no ens demana perdó és perquè ho va fer a aposta i amb mala fe. Aquests mals sentiments, si ens els guardem a dins, es tornen rancis i un cop fermentats esdevenen rencor que amb una segona fermentació pot arribar a convertir-se en odi. En aquest punt, o probablement molt abans, ja hauran començat a saltar espurnes entre vosaltres, entrant en un cercle viciós d’atacs i sentiments negatius mutus que es retroalimenten generant l’efecte bola de neu.

Podem conviure un temps sense dir-nos les coses molestes, però està sobradament comprovat que a la llarga, l’acumulació de petites coses molestes recloses dins de cadascú, fa que les persones petin i marxin cremades sense cap gana de tornar a conviure en comunitat mai més.

Éstà molt extesa la falsa idea de que la confiança és quelcom que es va generant amb el pas del temps de forma natural. Però la confiança no sorgeix per generació espontània, sinó que és una cosa que ens hem de treballar. Això significa fer dinàmiques que puguin ajudar-nos a construir-la com ara crear un espai setmanal per comunicar-nos tant les coses bones com les dolentes. Al principi ens semblarà molt forçat, però a mesura que ens hi habituem ens resultarà molt més natural.

Hauriem de tenir sempre ben present que si estem en comunitat és per ajudar-nos i cuidar-nos en tot moment, i no per fer-nos la punyeta els uns als altres.

2.ATENCIÓ, PERILL!! OJU AMB LES EXPECTATIVES

Estem acostumats a posar moltes expectatives en el que fem i la comunitat no és una excepció. Cadascú té les seves pròpies idees sobre el que hauria de ser el projecte i la comunitat (com hauria de funcionar, a on hem d’arribar, com i quan arribar-hi…). Tot això són expectatives que anem acumulant gairebé de forma inconscient. El problema comença quan veiem que no es compleixen aquestes expectatives, ens comencem a frustrar, fins que ens cremem.

És molt perillós etiquetar qualsevol activitat com a col·lectiva o comunitària. Per exemple: si diem que l’hort és col·lectiu, és molt fàcil generar expectatives vers la idea que tothom treballarà i s’implicarà en l’hort per igual . En la realitat això no és així, perquè els interessos i les implicacions són sempre diverses i variades. Arriba el dia de plantar patates i ens frustrem perquè només som 3 quan se suposa que hi hauriem de ser els 10 membres de la comunitat.

Una solució per trencar inicialment amb aquestes expectatives seria deixar d’utilitzar i identificar-nos amb els termes comunitat o col·lectiu i fer-nos a la idea de que simplement som una colla de individus disgregats que casualment coincidim sovint en l’espai-temps. Com a individus solitaris és una feinada viure al camp, així que fixem-nos amb la sort que tenim de que normalment (per no dir sempre) tenim algú al costat disposat a ajudar-nos! Sota aquesta perspectiva, és una alegria tenir dos amics amb qui plantar patates, enlloc d’una frustració perquè falten 14 mans.

L’ideal seria viure sense expectatives, però com que això no estic segur de que això sigui possible, proposo que cada cop que generem una nova expectativa positiva, la contrarrestem pensant amb una expectativa contrària.

3. XIP PRODUCTIVISTA

Totes portem incorporat aquest xip que ens fa comparar la nostra feina amb la dels altres i mai estem contents, sempre fem massa o massa poc. Quan ens fixem amb el que fan o deixen de fer els altres, significa que no estem fent allò que volem i per això ens sentim autoexplotats. Hauriem d’entendre que estem aqui perquè volem, no estem aqui (almenys de moment) per extrema necessitat en un escenari d’economia de supervivència. Ningú ens obliga a fer més del que volem i podem fer!

El problema és que per la majoria de nosaltres, el món rural és un món totalment nou i encara no sabem gaire quines feines hi ha per fer, quines ens agraden i quines no. Per això és habitual trobar-nos els neorurals vaguejant sense saber què fer. Cadascú té el seu ritme, hi ha qui troba de seguida les seves aficions i hi ha qui necessita molt més temps.

És molt fàcil caure en discussions sobre a qui li toca rentar els plats, netejar el galliner o anar a buscar aigua a la font. Ens resulta molt més fàcil recordar els cops que hem fet nosaltres aquestes tasques que no pas els cops que ho han fet els altres (sobretot perquè normalment hi som més presents quan les fem nosaltres que quan les fa algú altre). La nostra memòria està organitzada per concentrar-se principalment amb la nostra pròpia experiència i rarament compensem aquest desequilibri. No recordem tan bé el que van fer la resta com el que hem fet nosaltres i això ens porta a tots (fins i tot els més crostres) a tenir la impressió de que la resta s’aprofita de nosaltres. Però en realitat, en gairebé qualsevol feina compartida col·lectivament, la suma de la contribució rebuda per cada individu supera amb escreix al total del treball realitzat per cadascú.

Una altra problemàtica ben habitual en les comunitats és que es tendeix a valorar més a qui aporta més treball productiu o material, i s’infravalora qui no n’aporta tant. Hauríem d’entendre que allò material és tant important com allò espiritual: hi ha persones que són puntals emocionals en la comunitat, sense elles la comunitat es podria desintegrar. Així doncs, val la pena prendre consciència de que cada persona aporta coses importants per la comunitat, siguin materials o espirituals, no tenim cap necessitat de jerarquitzar el tipus d’aportacions.

De cadascú segons les seves possibilitats. A cadascú segons les seves necessitats.”

4. DE L’ASSEMBLEA A LA SOBRETAULA

L’assemblea és una forma d’organització molt necessària entre un grup de gent que no conviu i, per tant, han de organitzar-se per quedar un dia, hora i lloc concrets per tal de poder coincidir tots plegats i establir uns punts a parlar per tal que la reunió sigui eficient i productiva i no s’allargui més del compte i tothom pugui tornar a casa seva a sopar o dormir. Per això en una comunitat no té gaire sentit fer una assemblea per gestionar el seu funcionament perquè ja estem reunits permanentment en la nostra quotidianitat, especialment en els àpats i les sobretaules. No fa falta esperar a una assemblea per comunicar-nos alguna cosa i tampoc cal esperar a què hi siguem totes per decidir una cosa, ja que aquesta espera es pot fer eterna.

Tot i així, arribar a funcionar sense assemblea és un ideal a assolir, però en el principi d’una comunitat és indispensable perquè encara no ens coneixem tant, i fa falta parlar-ho tot molt més. A mesura que entre totes anem establint unes pautes sobre el funcionament de la comunitat i un model d’organització on tothom s’hi sent còmode, podem començar a prescindir de l’assemblea, excepte en casos imprevistos i eventuals que requereixen alguna decisió col·lectiva.

A partir d’aquí, resulta molt més eficient funcionar en comissions d’interessos que no pas que cadascú hagi d’assitir a una assemblea on es toquin tots els temes, tant si li interessen com si no. Exemple: Hi ha 3 interessats en muntar el galliner, entre els 3 ho enllestirien ràpid. Si en canvi, fem una assemblea entre tota la comunitat de 10 persones per tal de decicir com muntem el galliner, ens hi podriem passar hores, ja que els no interessats voldran participar, iniciant discussions interminables, malgrat els hi sigui igual el resultat final.

Com més ens coneixem i més confiança ens tenim, més fàcil ens serà organitzar-nos, funcionant d’una forma cada cop més orgànica i menys assembleària.

5. ORDRE vs. CAOS.

Com que tantes de nosaltres anem a parar a una comunitat rebotades del sistema i les seves regles, no volem ni sentir a parlar de regles, és més, volem viure sense regles i sense cap mena d’organització!

Hi ha persones amb més iniciativa que poden funcionar igualment sense regles ni organització, però moltes persones cauen en la desgana i la desídia per no saber exactament què s’ha de fer i quan. Això pot induir a un estat de dispersió psicològica que fa reflotar tot tipus de pensament negatius. Les comunitats de joves punks o raveros en cases okupades són el paradigma d’això, on s’acaba recorrent a les drogues per evadir-se de la dispersió psicològica i omplir aquest buit de regles i pautes.

Les regles i la organització no tenen res de dolent, sempre i quan les decidim nosaltres mateixes i siguin revocables en qualsevol moment. Les regles ens poden fer la vida molt més fàcil, delimitant un marc comú sobre el qual desenvolupar la nostra existència quotidiana. Per exemple, marcar uns horaris pot ser molt beneficiós pel funcionament col·lectiu, fent-lo molt més eficient. Si volem fer una feina col·lectivament en un matí i hem d’esperar a que tothom es desperti a l’hora que li dóna la gana, pot ser una autèntica murga pels més matiners.

6. JUGUEM?

Autogestionar-nos i autoabastir-nos en tots els àmbits de les nostres vides pot arribar a ser una obsessió que ens ocupi tot el nostre temps, oblidant-nos de la dimensió lúdica de les nostres vides. Crec que la feina és necessària en la mesura que tinguem les nostres necessitats bàsiques covertes. A partir d’aquí, hi ha feines que sense dubte ens aportaran més comoditats a les nostres vides però que no són imprescindibles per la nostra subsistència i que per tant, les podem anar fent sense pressa i sobretot, compaginant-les amb activitats lúdiques. L’ideal seria trobar un equilibri entre la feina i el joc, tenint en compte que moltes feines es poden fer lúdicament i que molts jocs poden ser productius. Tot i així val la pena crear espais exclusivament lúdics on ens puguem esplaiar i actuar de forma totalment espontània. Especialment fer excursions i canviar el nostre entorn on puguem interactuar de noves maneres, com per exemple en una platja o fent un cim. La joia de la vida està en aquests moments únics lúdics totalment espontanis i que es surten de la rutina, dels rols i rituals que interpretem de forma automatitzada en el nostre dia a dia. Cal posar més atenció a la dimensió lúdica i organitzar-la igual que la dimensió més productiva perquè sinó, a la pràcitca, ens n’oblidem.

Na Pai

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s